[a mí tampoco me gusta la muerte

No es que me guste la muerte. Por lo poco que sé de ella, de momento, no la tengo como aliada. Aunque pensándolo bien, quién sabe. Tampoco creí nunca que tendría una hormiga azul y mira, me mira desde la cima de la estarntería desde hace ya ocho años. Tampoco creí nunca que leería en francés. Ni en catalán, ni en lenguaje del teatro, ni que amaria la metafísica o que acabaría componiendo dos poemas que ahora no hacen más que eco en mi cabeza. Por eso, cuando leí "La sombra alargada del amor", no me exrtañó que me gustara el relato. Y eso que yo no soy amiga de las segundas partes a pesar de ser segundas partes de segunda. pero me gustó que el libro no idealizara la muerte, ni la vendier como amiga, ni como compañera, ni siquiera como amante, algo que en ciertos círculos incluso está bien visto. El libro, en realidad, no aborda el fin sino el principio. Abordar el punto y aparte que supone la vida, con un único miedo real que es lo que nos aterra de la muerte: que además de los cuerpos, se lleve también los recuerdos. Por mucho que nos engañemos, la muerte no nos libera, no nos abre la mente a nada. LLamadme simple, pero morir es un fracaso. Un fracaso al que todos estamos abocados. Si no, ¿qué sentido tiene luchar para vivir si sólo se trata de una fase más de nuestra existencia?

Esta última reseña está escrita (con buena intención) en catalán, que no es mi lengua ni pretendo hacer que lo sea. Sin embargo, también he de reconocer que expresarme de otra forma, además de experimental, puede ser un buen método de hacer más llevaderos los puntos y aparte.

“De cop i volta, els sorolls desapareixen.

No m’havia sentit mai tan sol a la vida

Silenci integral i foscor integral.

El no-res.”.

Mathies, el protagonista del llibre, és a l’aparcament de l’hospital amb els peus i la ment freda i, quan es gira,  va rebre una visita inesperada: un gegant amb l’ombra desmesurada va donar-li les claus per tal de que puga assimilar la recent mort de la seua mare. El gegant, que la seua presència és aterradora i consoladora al mateix temps, va ensenyar a Mathies la fórmula que li anava a permetre enfrontar-se al període de dol sense caure en l’abisme i la desesperació. L’arma principal que va rebre és un ombra amb la que poder combatre el dolor i la mort. El repte de Mathies  des d’ aquest moment va ser aprendre a utilitzar l’ombra protectora per tal de  superar aquesta nova situació.

Aquest argument és el fil conductor d’un viatge en el que l’autor passeja pel seus records d’infància i apunta a les imatges d’un futur que es presenta com incert, desolador i plagat de soledat. En realitat podem dir que L’ombra allargada de l’amor vol explicar-nos  el repte que suposa per a tots nosaltres  vèncer la pèrdua d’un amor, un amic o un familiar. Una sensació de buit que només puguem suplir amb el soroll d’un cor quan es trenca.  

Carregat d’emoció i inundat de sentiment,  L’ombra allargada de l’amor és un llibre molt descriptiu en el que l’autor  endolceix  la mort amb  poesia per explicar als lectors una realitat: pots lluitar contra la teua mort si vols, però no et pots enfrontar a la mort d’una persona que ja no esta.

Encara que la tristesa i les llàgrimes persegueixen el text impregnant cada una de les pàgines del llibre, aquest relat no deixa de ser un fàbula per adults i xicotets en la qual l’ ironia i l’esperança són molt presents

Fes servir l’ombra, va dir-li el gegant a Mathies.

Llegeix, somnia, descansa,

Diverteix-te. No cedéis ni un pam a la desesperació.

Serveix-te dels teus somnis.

I si s’han trencat, enganxa’ls!

Un somni trencat, ben enganxat, per arribar a ser més bell i sòlid que abans.

Estima les coses! Ets viu!

I lluita sol: d’aquí sortirà la teua força interior.

Hem de destacar que en L’ombra allargada de l’amor l’escriptor torna a presentar-nos a Jack,  un noi amb un cor amarrat a les agulles d’un rellotge de fusta que va protagonitzar La Mecànica del cor.  Ara el xicotet Jack ha crescut i s´ha transformat en un gegant amb la capacitat de fer cataplasmes que curen el cor. D’ altra banda, Mathies, alter ego literari de l’autor, evidentment comparteix nom i professió amb l’escriptor i es presenta com un Teseu modern, un heroi cegat per l’amor perdut disposat a descendre a l’ infern per tindre l’oportunitat de sentir-ho per darrera vegada. 

Y si hablamos de muerte nada mejor que irnos a lo absurdo. Por ello, un poco de Esperando a Godot de Beckett, uno de esos al que tampoco creí que leería nunca.